A una de les estacions del tren que em duia a casa seva una pintada feta amb sang cridava: "estimant-te desafio el meu ego". Espero que encara hi sigui, que ningú hagi fet esborrar aquestes engrunes de mística postmoderna.
Desafiar vol dir posar a prova, o provocar un combat o, encara millor, també pot significar "no témer la lluita". Així, aquest savi o sàvia creu que estimar vol dir no tenir por a enfrontar-se a l'ego. En aquest cas, nosaltres som el Ciclop i Ulisses és l'ego: en comparació és molt petit, però per això mateix s'esmuny i sembla abastar-ho tot, a més de comptar amb una eloqüència -aparentment- extraordinària. Aparent, perquè si es vol donar llum (que ja és produir llum) l'ego es descobreix sense ser res en concret, sense estar enlloc, essent petit, molt petit.
Estimar vol dir posar a prova l'ego perquè l'ego és com un rei boig que, per tal de veure el món que hi ha allà fora sense moure's del palau, mana construir una fortalesa tan alta al seu voltant que només es poden veure els maons que conformen l'estructura. És un dèspota malcriat, a qui li van prometre el món quan encara balbotejava. L'ego ho veu tot des de si, per a si, contra si; només entén d'estructures reflexives, que són les que no encaixen amb la gramàtica de la mística ni, per descomptat, amb la de l'estimació. Per això, si es vol estimar, que no és el mateix que posseir o voler, l'objecte d'amor ha de ser Déu o alguna altra entitat que ens sobrepassi: sobretot, que no tingui cara i ulls. El problema és personalitzar, dirigir l'amor cap a artèries i vísceres que, ineludiblement, acabaran descomponent-se. I l'altre, com un mateix, s'arrela en el seu rostre. Cal que un mateix es descobreixi primer com a clariana enmig de la tempesta, que escorxi la seva pell fins a trobar-se buit d'enganys, perquè es pugui abraçar l'oceà. Perquè a la totalitat o al no-res és difícil aferrar-s'hi, de la mateixa manera que és difícil odiar el tot si s'és conscient que el tot no pot cabre en un nínxol. Els renecs contra Déu no valen com a prova d'odi perquè en el fons ja se sap que el problema és humà: la teodicea, per suposat, salva sempre el salvador.
Estimar vol dir posar a prova l'ego perquè l'ego és com un rei boig que, per tal de veure el món que hi ha allà fora sense moure's del palau, mana construir una fortalesa tan alta al seu voltant que només es poden veure els maons que conformen l'estructura. És un dèspota malcriat, a qui li van prometre el món quan encara balbotejava. L'ego ho veu tot des de si, per a si, contra si; només entén d'estructures reflexives, que són les que no encaixen amb la gramàtica de la mística ni, per descomptat, amb la de l'estimació. Per això, si es vol estimar, que no és el mateix que posseir o voler, l'objecte d'amor ha de ser Déu o alguna altra entitat que ens sobrepassi: sobretot, que no tingui cara i ulls. El problema és personalitzar, dirigir l'amor cap a artèries i vísceres que, ineludiblement, acabaran descomponent-se. I l'altre, com un mateix, s'arrela en el seu rostre. Cal que un mateix es descobreixi primer com a clariana enmig de la tempesta, que escorxi la seva pell fins a trobar-se buit d'enganys, perquè es pugui abraçar l'oceà. Perquè a la totalitat o al no-res és difícil aferrar-s'hi, de la mateixa manera que és difícil odiar el tot si s'és conscient que el tot no pot cabre en un nínxol. Els renecs contra Déu no valen com a prova d'odi perquè en el fons ja se sap que el problema és humà: la teodicea, per suposat, salva sempre el salvador.
Si la dialèctica de la reflexivitat no s'avé amb l'estimació, és perquè estimar vol dir sortir fora d'un mateix, buidar-se per tal que puguem acollir l'altre i veure'l tal i com l'altre es veu a si mateix. Per tant, en ser l'altre, deixem de ser nosaltres, que en veritat vol dir: comencem a ser nosaltres. Desocupar-nos com a forma de generositat suprema. Deixar de ser jo essent absolutament jo. Per amor i per a l'amor hem destronat el rei.
No hay comentarios:
Publicar un comentario