· · ·

Quan li van explicar
la seva curta
brevíssima
història-llamp,
amor-sortida,
un home
va recordar-los
que:

"Todo, entre los mortales, tiene el valor de lo irrecuperable y de lo azaroso. Entre los inmortales, en cambio, cada acto (y cada pensamiento) es el eco de otros que en el pasado lo antecedieron, sin principio visible, o el fiel presagio de otros que en el futuro lo repetirán hasta el vértigo. No hay cosa que no esté como perdida entre infatigables espejos. Nada puede ocurrir una sola vez, nada es preciosamente precario".

A qui llegeixi: 

una vegada

és

l'infinit

fins on arribar

Evidentment hi ha coses que no podem expressar perquè no hi podem arribar conceptualment. Allò que esquiva l'explicació és del regne dels qui no tenen parpelles: la confusió, en canvi, es concreta amb els ulls aclucats. El patiment troba una correspondència precisa, exacta, amb les paraules. Dir "mort" és patir, dir "Déu" és patir, dir "terra" és patir, dir "mare" és patir. Una altra cosa és que no ho veiem, o no vulguem, o no tinguem el valor per reconèixer-ho. Una imatge: les arrels dels arbres es poden dibuixar. En canvi, no és possible fer-ho amb l'espai que acull les fulles. Podríem arribar a conquerir el reialme de la insatisfacció si estiguéssim disposats a desvelar les causes que el generen. Però, en quants abismes hauríem de dansar per veure la podridura? Hi ha algú que estigui disposat a perbocar la seva misèria i atravessar-la? Per què la responsabilitat ens agrada només com a discurs?

···

Jurament solemne. Prometre's estimar únicament qui s'esculli a si mateix cada dia. Estar perdudament boig pel component indefugible de la resposta. Que la pell tremoli només de sentir el murmuri de la guerra: "la partida es juga aquí i ara". Que la sang deixi de córrer quan s'apropi el judici final. Que el convenciment per la radicalitat de la renúncia aturi les tentines de la voluntat. No deixar de respondre, ni un instant, per allò que un és i que vol ser (i això últim, saber-ho a cada moment).
Per tant, no estimar ningú. Ni tan sols un mateix. 

"Cuando no existe el sufrimiento, ni su origen, ni su cesación, ¿cuál es el sendero que permitirá lograr el cesar del sufrimiento?"

La fórmula hauria de ser aquesta: qui no va al desert és un desertor. 

No es pot socórrer un nàufrag enmig del mar sense mullar-se. 

No es pot arribar al cim més alt sense enfangar-se. 

Podia el despert obrir els ulls sense haver atravessat milers d'existències? 

Rèplica: la lògica dualista no pot admetre un infern sense flames. 

La felicitat no es pot concretar. 

Pensar que hem de generar causes de felicitat és pensar. Un parany. El llenguatge embruta. El llenguatge mata.

En el principi va ser l'acció.

No hi ha substantius en l'ascètica.

Però el salt final és lliure d'acció.

la ment: l'artífex de samsara i nirvana

Cada crisàlide de desig sembla que ha de ser l'única i definitiva. Com a nimfa que és, però, mudarà en patiment, que també ens semblarà l'únic i definitiu. Tard o d'hora el desig cap a l'altre s'extingirà i el patiment es dissoldrà. Perquè la immutabilitat no és una virtut humana: és el do i el jou de la transcendència. 

Mentrestant què fer, amb aquesta immensitat del voler? Com reconduir l'impuls per a què esdevingui amor? I si, en un acte de generositat total, es tracta d'estimar tal com l'altre necessita que l'estimem? Per què no deixar que l'altre ens estimi com necessitem que ens estimin?

Necessitat: allò sense el qual no es pot sobreviure. Sobreviure: antònim d'estimar. L'amor no habita el camp semàntic de la necessitat; ara bé, tampoc el del luxe. L'amor no és necessari ni excessiu. Simplement, és. Per això l'amor és radical: exigeix presència absoluta. Aquesta és la raó per la qual l'amor entre els homes és tan probable com ho és l'existència del paradís. 

apunts II

La desgràcia: necessitem la guerra per a escollir-nos com a resposta. 

Primera paradoxa: la mateixa sang que comunica és la que esclafa. 
Segona paradoxa: la derrota és morir sense haver tastat la sang en el camp de batalla. 
Aclariment: no té res d'heroic morir amb sang a les dents. 

diferència i oceà

Malauradament, necessitem la diferència. Malauradament, no podem trobar-nos com a zero. Ens hem de trobar com a esquerdes que anhelen una abraçada impossible i seguim desitjant fins i tot quan l'abraçada es dóna. Vessem valls de llàgrimes i seguim en ribes diferents. Podrem acariciar-nos mai tal com ho fa l'oceà amb les seves onades? Podrem sentir-nos mai tal com l'olor de la sal testimonia el mar? 

memòries del fang

Diu Weil que acceptar que els altres són diferents de com els pensem és imitar la renúncia de Déu. 

El que no diu és que un plor acompanya a Déu en la seva renúncia. 

Perquè sap que els homes pensarem, direm i farem en clau de fang. 

Un Déu així no pot existir. Un Déu així no ha d'existir.

Voldria escriure alguna cosa diferent, però avui és divuit de febrer.

mudança

"El temps passa ràpid com una fletxa". 

No, el temps passa ràpid com la mort.

Tenim pressa i el dolor no espera.

Despullar-se de verbs inútils.

Desfer-se de substantius.

Retrobar-nos buits de nosaltres mateixos.

Deixar-se arrelar. 

Amb tota la pressa del món: amb la lentitud d'una libèl·lula.

engrunes de mística

A una de les estacions del tren que em duia a casa seva una pintada feta amb sang cridava: "estimant-te desafio el meu ego". Espero que encara hi sigui, que ningú hagi fet esborrar aquestes engrunes de mística postmoderna. 

Desafiar vol dir posar a prova, o provocar un combat o, encara millor, també pot significar "no témer la lluita". Així, aquest savi o sàvia creu que estimar vol dir no tenir por a enfrontar-se a l'ego. En aquest cas, nosaltres som el Ciclop i Ulisses és l'ego: en comparació és molt petit, però per això mateix s'esmuny i sembla abastar-ho tot, a més de comptar amb una eloqüència -aparentment- extraordinària. Aparent, perquè si es vol donar llum (que ja és produir llum) l'ego es descobreix sense ser res en concret, sense estar enlloc, essent petit, molt petit.

Estimar vol dir posar a prova l'ego perquè l'ego és com un rei boig que, per tal de veure el món que hi ha allà fora sense moure's del palau, mana construir una fortalesa tan alta al seu voltant que només es poden veure els maons que conformen l'estructura. És un dèspota malcriat, a qui li van prometre el món quan encara balbotejava. L'ego ho veu tot des de si, per a si, contra si; només entén d'estructures reflexives, que són les que no encaixen amb la gramàtica de la mística ni, per descomptat, amb la de l'estimació. Per això, si es vol estimar, que no és el mateix que posseir o voler, l'objecte d'amor ha de ser Déu o alguna altra entitat que ens sobrepassi: sobretot, que no tingui cara i ulls. El problema és personalitzar, dirigir l'amor cap a artèries i vísceres que, ineludiblement, acabaran descomponent-se. I l'altre, com un mateix, s'arrela en el seu rostre. Cal que un mateix es descobreixi primer com a clariana enmig de la tempesta, que escorxi la seva pell fins a trobar-se buit d'enganys, perquè es pugui abraçar l'oceà. Perquè a la totalitat o al no-res és difícil aferrar-s'hi, de la mateixa manera que és difícil odiar el tot si s'és conscient que el tot no pot cabre en un nínxol. Els renecs contra Déu no valen com a prova d'odi perquè en el fons ja se sap que el problema és humà: la teodicea, per suposat, salva sempre el salvador.

Si la dialèctica de la reflexivitat no s'avé amb l'estimació, és perquè estimar vol dir sortir fora d'un mateix, buidar-se per tal que puguem acollir l'altre i veure'l tal i com l'altre es veu a si mateix. Per tant, en ser l'altre, deixem de ser nosaltres, que en veritat vol dir: comencem a ser nosaltres. Desocupar-nos com a forma de generositat suprema. Deixar de ser jo essent absolutament jo. Per amor i per a l'amor hem destronat el rei. 

Conversaciones con mi maestro II

- maestro, siento que samsara quiere engullirme.

- ¿y por qué no te dejas devorar?

- porque tengo miedo, maestro. 

Hay tantas mujeres tristes.
Hay tantas personas que lloran bailando.
Hay tanto muerto celebrando un viernes.

notes del tres d'agost

La pràctica vol dir no rebutjar res ni ningú, en definitiva, cap experiència, pel simple fet que "no m'agrada" o perquè "està malament". De la mateixa manera, tampoc es tracta d'estar convençut de les bondats i virtuts de res perquè "m'agrada" o perquè "això és així". Practicar vol dir obrir-se de manera radical, sense concessions, a tot allò que ens arriba, superant qualsevol adoctrinament maniqueista que s'encarna en prejudicis. Vol dir fer fora tot marc experiencial que, com a tal, es limitant. Meditar vol dir obrir-se al món que batega independentment de nosaltres. Qui cregui que el renunciant renuncia al món no ha entès en què consisteix un exercici espiritual. Qui renuncia, renuncia a la no-vida. Qui renuncia, renuncia a filtrar l'experiència pel sedàs del jo: tan petit, tan brut. Qui renuncia, renuncia a no "emergir definitivament". Qui renuncia, escull abraçar la vida amb tota la seva intensitat. 

000

Però clar, samsara ens devora. 

Podem fingir que tot ho podem, podem fingir que tot ho sabem, però seguim fent-nos mal, seguim estimant malament, seguim sense veure les coses tal i com són. 

Despertar ha de ser l'única opció, l'únic objectiu i l'únic camí. 

Però per què costa tant. 

Vull marxar d'aquí. 

A cap lloc, a cap temps.  

chöjung

Bailar sin raíces.

La dakini conduce al abismo.

apunts: el petit buit

Sí que hi ha una mena de veritat que els poetes han anunciat fa temps. Quan es refereixen a allò que portem a dins i que ens fa desitjar sempre més. Alguns han parlat d'un buit, però crec que és millor explicar-ho com un petit buit. 

Perquè si una cosa és petita és que està limitada per algun tipus de forma que és la paraula que hem traduït aquí per al primer agregat, el que ens permet retolar i dir "allò", "l'altre". Això és precisament el contrari del buit en majúscula, el no-res que tot ho és que es defineix per ser expansiu, no constret per cap objecte, per cap forma. 

La mena de veritat que han anunciat fa temps és, bàsicament, que portem un petit buit a sobre. Ells han tingut la perspicàcia, i en això com qualsevol que recorri seriosament un camí espiritual, de ser-ne conscients. Som una bèstia afamada que no sap que té gana: quin dolor tan immens i tan absurd. No sabem que alimentem un petit buit i per això seguim patint tant. És petit, perquè atorguem la corona de la nostra felicitat a un objecte extern; i és buit, perquè mai deixarà de demanar-nos més, és un gran oceà perniciós si no el localitzem. Sobretot, si no el subjuguem. 

vint-i-tres

Tenim vint-i-tres problemes.
Els més greus:
si demà esquivaré la ressaca,
si demà em voldrà tornar a veure,
si demà faré alguna cosa de profit
amb aquest cos, amb aquest cap.
Josep Pla ja havia escrit El quadern gris amb vint-i-u,
Rimbaud ja havia desaparegut amb dinou,
amb vint-i-dos Weil ja s'havia trobat amb Trotsky.
Tots ells, i molts més sense nom, amb vint-i-pocs
ja s'havien deixat engolir per l'experiència.
Ells ara no hi són. Nosaltres sí, però no sabem res.
Segurament sobreviurem a la ressaca,
segurament dormirem sols.
Aquestes coses són fàcils.
Som joves i el cos ens respon.
Haurem de decidir però, si demà el dia ens caurà a sobre
o si ens apoderarem de cada sospir. Si farem alguna cosa
que compensi el primer gemec, que doni sentit
al no-res d'aquesta habitació, al buit d'aquesta copa,
al buit d'aquest petó, al buit
d'aquesta nit que ens atansa.
Voler la transcendència o defugir-la.
Renunciar a l'experiència o esgotar-la.
Nosaltres som aquí, i no sabem res, però intuïm que les disjuncions
habiten una gramàtica que no és la nostra.
Una gramàtica vella, filla de la por. Nosaltres tenim vint-i-pocs:
que el regne del Senyor és a la Terra,
que samsara i nirvana són indestriables,
clama per a nosaltres l'univers.
Per això avui, quan mori el sol, mesclarem a Déu amb el vi.

Som una súplica sense resposta perquè no hi ha ningú a qui preguntar res. 

jogo chorando

Um homem sábio:
Ninguém tem nada quebrado
Nada tem nada impuro
você que
vê a morte
vê a mentira
vê a traição

Pode ser
Mas quando a noite cai
eu choro

E como você sabe
os gatos não choram
Somente cães choram
O gato gosta de ser deixado sozinho.

Mas eu choro
e não sei o que eu sou

Quan en tindrem prou, d'aquest teatre? Quantes funcions caldrà visionar per decidir que ja és hora de marxar? Quin públic tan imbècil, que aplaudeix sense pausa i sense ganes una obra que no ha entès gens i que ni tan sols té clar si li ha agradat. "Però qui guanyava, al final?", pregunta un espectador (i encara gràcies que és prou lúcid com per plantejar-se alguna cosa). El noi que té al costat s'ha llevat amb la pregunta, badalla i diu: "Com? Que ja s'ha acabat?". Un altre surt empipat perquè li sembla que el final no està ben resolt, però bé, aquí al costat posen canyes a un euro fins les dotze: mira tu, potser venint fins aquí haurem guanyat alguna cosa. L'altra surt muda i es pregunta per què s'han de fer tant de mal els homes per saber que no se'n volen fer, de mal. Però segurament tornarà al teatre, perquè no té gaire clar que la cosa hagi anat per aquí, que alguna cosa se li ha escapat. I és clar que se t'ha escapat alguna cosa. Com tot això que està passant. Malgrat tot, et caldrà tornar una vegada i una altra, pagar la funció una vegada i una altra (encara que essencialment tu ja siguis això que expliquen tan brut i tan lleig). Per si entens alguna cosa, per si hi ha alguna cosa de veritat en aquest miserable escenari. Com vols, que no ho veus, que és un teatre? Que no t'hi reconeixes? I aquí seguim. Quina funció tan llarga. No mor mai, no mor mai. Serà que tot mor, excepte el patiment? 

Un dia

Un dia et deixaré marxar

Hauré estat lluitant molt per retenir-te
(segur, que hauré estat jo?),
però un dia, finalment, et deixaré marxar.

Potser pares i fills tindran sexe,
el món serà menys hostil per a les dones,
els simis ens tindran en gàbies,
i el meu pare haurà sortit a veure el sol.

Potser la sang ens cremarà menys,
la mort no serà un tabú,
Shakespeare no em commourà,
i l'oceà serà de pedra.

Potser ja no hi haurà nens soldat,
els pobres seran més rics i els rics més pobres,
tindrem menys pluja a l'ànima,
i hauré recorregut tot el món.

Potser hauré deixat les hipèrboles,
somriuré menys,
fumaré més,
i la terra tremolarà mil vegades
amb la força d'un infant que neix,
abans que t'hagi deixat marxar.

O potser et deixaré marxar la setmana que ve,
un dia normal,
a un carrer habitual,
a qualsevol hora,
i els homes hauran seguit barallant-se.

I potser, quan et deixi marxar,
serà tan obvi,
tan carreró sense sortida,
que ja no recordaré que un dia
érem tu i jo,
els qui anàvem junts al llit.

Conversaciones con mi maestro I

- ¿qué haces, por qué no estás de retiro?
tengo miedo, maestro.

- ¿qué haces, por qué no has abandonado tu tierra?
tengo miedo, maestro.

refugio

Parece que todo está bien, que domestico la hiena desbocada que cabalgo hasta que en el camino cruza una presa que a la hiena le resulta apetitosa, o que nota el hedor a carne muerta y la bestia se encabrita por completo. Ríe alocada, tengo miedo y temo que el olor que percibe sea el mío. A estas alturas el tamaño y consistencia de la hiena es terrible: tantos eones y tanto sufrimiento la han alimentado que se diría que su voracidad jamás terminará. 

Sin embargo, si estoy atenta, reconozco lo ilusorio de la imagen, y me acuerdo de que un día, cuando ni siquiera había abierto los párpados me dije "no es más que una de mis múltiples ficciones, fácil de derrumbar". Ahora sé qué es lo que intuía: sunyata, que hoy me permite liberar la compasión hacia este monstruo al que yo he alimentado tan brutalmente y al que deseo firmemente que deje de sufrir. Pero la bodichitta se piensa y, esencialmente, se realiza. No titubeo y persisto en aquello de (casi cinco años después, pero prescindiendo de los dos últimos versos del poeta):

"Resolución de ser feliz

por encima de todo, contra todos

y contra mí, de nuevo

-por encima de todo, ser feliz-

vuelvo a tomar esa resolución".

Porque yo ya estoy comprometida; desde pretéritos que no recuerdo, en el presente y en los futuros que me quedan, a no abandonar a ninguno de los seres sintientes. Entre ellos está esta hiena que cabalgo y a la que, en parte, debo la videncia. Comprendo entonces que éste es el mayor refugio, el único compromiso por el que merece la pena vivir y morir: todo lo demás, aquí, en samsara, se reviste de literatura.   

más mentiras

La experiencia sólo se puede agotar desde la no experiencia.

La experiencia no se agota por y a través de sí misma. 

La experiencia no te hace más sabio, sino más esclavo.

Tener experiencias es no asir nada.

Adquirir experiencia es adquirir humo. 

Todo lo que se pueda adquirir en samsara es ilusorio.

Si quieres experiencias, quieres samsara.

El despertar va más allá de la experiencia. 

equilibrismo

Hemos escrito tantas cosas, que al final hemos olvidado que el papel se quema con el fuego, se pudre en la tierra y se diluye en el agua. Hemos escrito tantas cosas, que simplemente han sido eso: palabras, literatura. Hemos olvidado que se tacha, que se borra, que jamás ha significado nada, que nunca se ha sustentado en nada sólido. Cuando en realidad, y sólo en realidad, el andar se hace andando. Aunque nada asegure que haya suelo al siguiente paso. Porque nada, absolutamente nada, asegura que haya suelo al siguiente paso. De hecho nuestra realidad -si es que tiene sentido hablar de ella-, es una expresión contundente de lo imperecedero e inasible. Ni siquiera el ahora existe, ¿o es que hay alguien que lo puede estrujar entre sus manos? Ni siquiera eso. Las fauces de samsara nos están siendo reveladas continuamente, ¡no hay engaño ahí fuera! Hay engaño aquí dentro, en este dentro que en esencia no es nada. Lugar incómodo, vértigo que todo lo abarca. Sin embargo, hay una manera, y es la única que tiene sentido: es la única capaz de transformar sarvam dukham. La propia de los hijos de los budas, que practican así: diestros en equilibrismo.  

0 días para el dolor

Ni los pactos, ni las palabras, ni los minutos cuentan. "Todo, todo... apenas nada". Los círculos terminan cerrándose si no se tiene el coraje de atravesarlos como y en una estampida de autenticidad, si no se pierde la mandíbula de leche por el camino y alguna víscera, que se balancea en los muros de la fortaleza que ha sido expugnada. Recordatorio palpitante, insalvable. Aunque el fruto sea arrancado permanece la concavidad. Y en esa concavidad está el horror, ahí reposa la muerte. 

Aquí abajo las pequeñas hormigas se esfuerzan por construir, necesitan nombrar su vaciedad, necesitan esculpir algo que llene el algo: la indeterminación es monstruosa, se dicen asustadas. Por eso siguen dando forma a algo por lo que valga la pena morir, y hacen del verbo carne, ¡del verbo, carne!, y hacen de la vacuidad persona, casa, trabajo, amor, mi vida: algo por lo que valga la pena morir. 

Desde cuándo ha valido la pena morir, desde cuándo ha valido la pena amar, crear, hacer o ser. Desde cuándo samsara ha valido la pena, desde cuándo. Quién ha mentido a quién, quién o qué empezó este horror, por qué las pequeñas hormigas han creído de verdad que debe haber algo, "y si no, ¿por qué no hay nada?". Por qué es defectuoso el sistema, por qué hay un virus de base, por qué las reglas están distorsionadas y es tan, tan difícil para las pequeñas hormigas ver el hormiguero debajo de sus patas. ¿Hay hormiguero? ¿Hay casa? ¿Hay dónde salvarse? ¿Y si lo hay, por qué ven esta infinita y horripilante concavidad? Nada, nada cuenta.