fins on arribar

Evidentment hi ha coses que no podem expressar perquè no hi podem arribar conceptualment. Allò que esquiva l'explicació és del regne dels qui no tenen parpelles: la confusió, en canvi, es concreta amb els ulls aclucats. El patiment troba una correspondència precisa, exacta, amb les paraules. Dir "mort" és patir, dir "Déu" és patir, dir "terra" és patir, dir "mare" és patir. Una altra cosa és que no ho veiem, o no vulguem, o no tinguem el valor per reconèixer-ho. Una imatge: les arrels dels arbres es poden dibuixar. En canvi, no és possible fer-ho amb l'espai que acull les fulles. Podríem arribar a conquerir el reialme de la insatisfacció si estiguéssim disposats a desvelar les causes que el generen. Però, en quants abismes hauríem de dansar per veure la podridura? Hi ha algú que estigui disposat a perbocar la seva misèria i atravessar-la? Per què la responsabilitat ens agrada només com a discurs?

···

Jurament solemne. Prometre's estimar únicament qui s'esculli a si mateix cada dia. Estar perdudament boig pel component indefugible de la resposta. Que la pell tremoli només de sentir el murmuri de la guerra: "la partida es juga aquí i ara". Que la sang deixi de córrer quan s'apropi el judici final. Que el convenciment per la radicalitat de la renúncia aturi les tentines de la voluntat. No deixar de respondre, ni un instant, per allò que un és i que vol ser (i això últim, saber-ho a cada moment).
Per tant, no estimar ningú. Ni tan sols un mateix.